dissabte, 28 de novembre del 2015

TEROL - casa Ferran

Al número 4 de la calle Nueva de Terol es troba una de les millors obres modernistes de l'arquitecte Pau Monguió, la Casa Ferrán. Casa que dóna a tres carrers amb tres (o millor dit quatre) façanes ben diferents unides totes per un coronament i una basa idèntica i la unitat cromàtica en groc. La casa era alhora casa de veïns i comerç dels Ferrán.

 (façana principal - posterior - lateral)

Les façanes lateral i posterior no tenen gaire interès, no així la principal o principals donat que ambdues estan separades per una casa antiga que tenen encastada. Una de les parts de la façana principal configura el xamfrà amb un mirador molt rotund i l'altra part es troba a meitat del carrer.


Els baixos tenen doble altura amb una combinació de pedra i de reixeria de columnes de fosa i rica ornamentació vegetal també en ferro, en aquest cas de forja. Com en tot l'edifici es combina la rigidesa (pedra) amb l'esveltesa (ferro).

La façana que configura el xamfrà presenta un mirador de dues plantes de grans dimensions on la potència del mateix es veu disminuïda per la lleugeresa de la forja i el treball protector de la fusta. Dos parells de columnes de fosa configuren una espècie de balcó i finestra per donar llum a la botiga i incrementar la lleugeresa de l'edifici.


L'altra part de façana recorda un edifici d'habitatges amb un preciós joc d'obertures, combinació de balcons correguts, balconets i en el darrer pis destaca un balcó petit emmarcat per un gran cercle amb maó a la part superior material que es repeteix en la resta d'obertures superiors i reforça el cromatisme. Es juga amb l'asimetria, l'ondulació i el dinamisme. Una tribuna d'arc rampant a l'extrem dret, on també trobem un bon treball de fusta i de ferro de forja, remarca l'asimetria.


La porta és d'una gran volumetria, ocupa dues plantes i presenta una decoració vegetal molt carnosa. Al seu costat consta la data de l'edifici, 1910.


A la part superior òculs sinuosos  i grans mènsules que sostenen l'aler de fusta. Es repeteix la decoració vegetal d'aspecte carnós.

Monguió és el gran artífex del modernisme de Terol cosa que repeteix a Tortosa. També signa obres a Reus i Tarragona. Les darreres obres de la seva vida van ser a Barcelona, però ja en un altre estil.

Edifici protegit com Bé d'Interès Cultural (BOA, núm, 145, 20/12/2006)


En el número 4 de la calle Nueva de Teruel se encuentra una de las mejores obras modernistas del arquitecto Pablo Monguió, la Casa Ferrán. Esta casa da a tres calles con tres (o mejor dicho cuatro) fachadas muy diferentes unidas todas por un coronamiento, una base idéntica y el cromatismo amarillo. La casa era a la vez casa de vecinos y comercio de los Ferrán.

Las fachadas lateral y posterior no tienen mucho interés, no así la principal o principales dado que ésta se encuentra separada en dos partes por una casa antigua que tienen empotrada. Una de las partes de la fachada principal configura el chaflán con un mirador muy rotundo y la otra parte se encuentra en mitad de la calle.

Los bajos tienen doble altura con una combinación de piedra y de rejería de columnas de fundición y rica ornamentación vegetal también en hierro, este de forja. Como en todo el edificio se combina la rigidez (piedra) con la esbeltez (hierro).


La fachada que configura el chaflán presenta un mirador de dos plantas de grandes dimensiones donde la potencia del mismo se ve disminuida por la ligereza de la forja y el trabajo protector de la madera. Dos pares de columnas de fundición configuran una especie de balcón y ventana para dar luz al comercio e incrementar la ligereza del edificio.


La otra parte de fachada recuerda un edificio de viviendas con un precioso juego de oberturas, combinación de balcones corridos, balconcillos y en el último piso destaca un pequeño balcón enmarcado por un gran círculo con ladrillo en la parte superior, material que se repite en el resto de oberturas superiores y refuerza el cromatismo. Se juega con la asimetría, la ondulación y el dinamismo. Un mirador de arco rampante en el extremo derecho, donde también encontramos un buen trabajo de madera y de hierro de forja, remarca la asimetría.


La puerta es de una gran volumetría, ocupa dos plantas y presenta una decoración vegetal muy carnosa. A su lado consta la fecha del edificio, 1910.

En la parte superior óculos sinuosos y grandes ménsulas que sostienen el alero de madera. Se repite la decoración vegetal de aspecto carnoso.


Monguió es el gran artífice del modernismo de Teruel, al igual que en Tortosa. También firma obras en Reus y Tarragona. Las últimas obras de su vida fueron en Barcelona, ​​pero ya en otro estilo.

Edificio protegido como Bien de Interés Cultural (BOA nº, 145, 20/12/2006)

*****

At number 4, Calle Nueva,  Teruel (Spain) there is one of the finest Art Nouveau works of the architect Pau Monguió, Casa Ferrán. This house occupies three streets with three (or rather better four) very different facades joined by a similar crowning, an identical base and the same yellow colour. The house was once tenement and Commercial house for Ferrán.


The side and back facades do not have much interest, not the principal or principal because it is separated into two parts by an old house they have between them. One part of the main facade sets the chamfer with a resounding windowed balcony and the other part is in the middle of the street.

First floor have double height with a combination of stone, cast iron columns and decorative plants also rich in wrought iron. As elsewhere, stiffness (stone) combines with the slenderness (iron).


The chamfer façade has a windowed balcony that occupies two large plants where the strenght is diminished by the lightness of wrought iron and woodworking. Two pairs of cast iron columns form a kind of balcony and window to give light to the Shop and increase the lightness of the building.



The other part of facade seems a residential building with a beautiful set of openings, combining continuous balconies, small balconies and on the top floor features a small balcony framed by a large circle of brick on top, material that is repeated in the rest of upper openings and reinforces the chromaticism.

Monguió plays with asymmetry, rippling and dynamism. A balcony of rampant arc on the right end highlights the asymmetry,  where we also find a good job of wood and wrought iron.


The door is a large volume, occupies two floors and has a very fleshy plant decoration. Beside the building the year of the building, 1910.

On top sinuous oculi and large brackets that hold the wooden eaves. The succulent plant decoration is repeated.

Monguió is the great architect of Art Nouveau (modernisme) of Teruel and also in Tortosa. Made also works in Reus and Tarragona. The last works of his life were in Barcelona, ​​but in another style.



This building is classified as of Cultural Interest (BOA No. 145, 20/12/2006)

dissabte, 14 de novembre del 2015

VALÈNCIA - Teatre Trianon Palace

Una de les primeres obres que va projectar l'arquitecte valencià Xavier Goerlich va ser el Teatre Trianon Palace. Aquesta sala feia les funcions de teatre, cine i circ. Era una obra que segons el propi autor (Las Provincias, 31/05/1968) havia de tenir una durada d'uns deu anys.

S'assentava al carrer Pi y Margall, actual Russafa, cantonada amb Convent de Santa Clara i precisament ocupava part del solar d'aquest antic Convent.

Es va projectar el març de 1914, any de la titulació de l'arquitecte, i es va inaugurar el 5 de desembre del mateix any.

Tenia una planta allargada amb una ampli pati de butaques i un escenari petit.
La decoració anà a càrrec de Josep Benlliure Ortiz.

El 1916 va ser remodelat per Emili Ferrer i canvià el seu nom pel de "Teatro Lírico". L'edifici es va derruir el 1948.

Xavier Goerlich va ser un dels principals arquitectes del modernisme valencià en la seva vessant austríaca, el de la Sezession, donat que era fill del cònsol austrohongarès a la ciutat.

Va nèixer a València el 1886 i va morir a la mateixa ciutat el 1972. Es va titular a l'Escola de Barcelona. Ocupà el càrrec d'arquitecte municipal major de València ciutat i també ho va ser d'Algemesí i de Silla.




Una de las primeras obras que proyectó el arquitecto valenciano Javier Goerlich fue el Teatro Trianon Palace. Esta sala hacía las funciones de teatro, cine y circo. Era una obra que según el propio autor (Las Provincias, 31/5/1968) tenía que tener una duración de unos diez años.

Estaba situado en la calle Pi y Margall, actual Ruzafa, esquina a Convento de Santa Clara y precisamente ocupaba parte del solar de este antiguo Convento.

Se proyectó en marzo de 1914, año de la titulación del arquitecto, y se inauguró el 5 de diciembre del mismo año.

Tenía una planta alargada con una amplio patio de butacas y un escenario pequeño.

La decoración estuvo a cargo de José Benlliure Ortiz.

En 1916 fue remodelado por Emilio Ferrer y cambió su nombre por el de "Teatro Lírico". El edificio se derribó en 1948.

Javier Goerlich fue uno de los principales arquitectos del modernismo valenciano en su vertiente austriaca, el de la Sezession, dado que era hijo del cónsul austrohúngaro en la ciudad.

Nació en Valencia en 1886 y murió en la misma ciudad en 1972. Se tituló en la Escuela de Barcelona. Ocupó el cargo de arquitecto municipal mayor de Valencia ciudad y también lo fue de Algemesí y de Silla.



One of the first works that designed the Valencian architect Xavier Goerlich was the Trianon Palace Theater. This theater had the functions of theater, cinema and circus. The same author said that it was a work that had to have a duration of about ten years.

It was situated at Pi y Margall, current Ruzafa, corner of Convent of Santa Clara and just occupied part of the area of this old convent.

It was projected in March 1914, year of the degree of architect, and inaugurated on December 5th of that year.

It had an elongated floor with a large orchestra and a small stage.

The decor was in charge of José Benlliure Ortiz.

In 1916 it was remodeled by Emilio Ferrer and changed its name to "Teatro Lírico". The building was demolished in 1948.

Javier Goerlich was one of the main architects of Valencian Art Nouveau,  in its Austrian manner, called Sezession, may be because he was the son of the Austro-Hungarian consul in the city.


He born in Valencia in 1886 and died in the same city in 1972. He graduated from the School of Barcelona. He was the Main Municipal Architect of Valencia city and so was of Algemesí and Silla.


dissabte, 7 de novembre del 2015

ALSÀCIA - impressions del modernisme (Estrasburg, Colmar, Guebwiller)


Estrasburg. 24 Rue de Twinger. Frantz Lütke & Heinrich Backes, 1902/03

En el darrer viatge que hem efectuat a Alsàcia hem pogut comprovar el seu particular modernisme, molt allunyat del de la propera Nancy (on es desenvolupà el modernisme de l'Escola de Nancy) i més proper al Jugendstil alemany i a l'Art Nouveau.

Alsàcia, juntament amb part de la veïna Lorena, van pertànyer des del 1870 (fi de la guerra franco-prussiana) fins al 1918 (fi de la Primer Guerra Mundial) a Alemanya, però continuaren rebent una forta influència arquitectònica francesa.

Els seus arquitectes estudiaren tant a Alemanya (Stuttgart, Munic) com a París i això féu que el seu modernisme fos una barreja de la variant alemany (Jugendstil) i de la francesa (Art Nouveau).

Destaca el treball amb ferro forjat i reixes, tanques i elements ornamentals en zinc, caps de fades i caps de valquíries, coronaments "carnosos" i altres amb cúpules, etc.

Dels arquitectes, cal esmentar al duo format per Gottfried Berninger i Gustave Krafft, el format per Frantz Lütke i Heinrich Backes, a Auguste Brion i al prolífic Aloys Walter a Estrasburg; Adolphe Sautier a Colmar i a la seva natal Guebwiller i la torre del francès Eudoxe Grégoriady a Colmar.

Una de les característiquesde l'arquitectura Art Nouveau és que els dissenyadors de l'edifici (arquitectes o mestres d'obra) solien signar a la façana, cosa que ens facilta el coneixement de l'autoria.

Colmar, 4, Rue des Artisans, Franz Xaver Kreyer, Societé des Artisans, 1901/02

Estrasburg, 22, Général-de-Castelnau, Franz Lütke & Heinrich Backes, 1901/03

Colmar, 7 avenue Bartholdi, Eudoxe Grégoriady, Vil·la "Aux Raisins", 1904

Estrasburg, 22 rue Sleidan, Ausguste Brion, 1904/05

Guebwiller, 69 Repúblique, Adolphe Sautier, v.1900


En nuestro último viaje a Alsacia, hemos podido comprobar su particular modernismo, muy alejado del de la cercana Nancy (donde se desarrolló el modernismo de la Escuela de Nancy) y más próximo al Jugendstil alemán y al Art Nouveau.

Alsacia, junto con parte de la vecina Lorena, pertenecieron desde 1870 (fin de la guerra franco-prusiana) hasta 1918 (fin de la Primera Guerra Mundial) a Alemania, pero continuaron recibiendo una fuerte influencia arquitectónica francesa.

Sus arquitectos estudiaron tanto en Alemania (Stuttgart, Munich) como en París y esto hizo que su modernismo fuera una mezcla de la variante alemana (Jugendstil) y de la variante francesa (Art Nouveau).

Destaca el trabajo en hierro forjado y las rejas y elementos ornamentales en zinc, cabezas de hadas y valquirias, remates "carnosos" y cúpulas, etc.

De entre sus arquitectos cabe mencionar al dúo formado por Gottfried Berninger y Gustave Krafft, el formado por Frantz Lütke y Heinrich Backes, a Auguste Brion y al prolífico Aloys Walter en Estrasburgo; Adolphe Sautier en Colmar y en su natal Guebwiller y el chalet del francés Eudoxe Grégoriady en Colmar.

Una característica de la arquitectura Art Nouveau es que los diseñadores del edificio (arquitectos o maestros de obra) solían firmar en la fachada, lo que facilita el conocimiento de su autoría.

Estrasburg, 1 place Broglie, Gottfried Berninger & Gustave Krafft, Casa Flach, 1900/01


Estrasburg, 98a Route du Polygone, Aloys Walter, Casa Albrecht Goehl, 1903/05

Estrasburg, 76 Allée de la Robertsau, Gottfried Berninger & Gustave Krafft, Vil·la Oscar Schützenberger, 1897/1900

Estrasburg, 13 avenues des Vosges, Samuel Landshut, 1902/03



On our last trip in Alsace we have seen their particular "modernisme", far from the nearest Nancy (where modernism of the School of Nancy was developed) and closer to the German Jugendstil and French Art Nouveau.

Alsace, along with some of the neighboring Lorraine, belonged since 1870 (end of the Franco-Prussian War) to 1918 (end of the First World War) to Germany, but continued to receive strong French architectural influence.

Its architects studied in Germany (Stuttgart, Munich) or in Paris and for this reason his style was a mixture of German variant (Jugendstil) and the French version (Art Nouveau).

Emphasizes working with wrought iron and bars and ornamental elements made of zinc, fairy heads and heads of Valkyries, "fleshy" toppings and domes, etc.

Among its architects include the duo formed by Gottfried Berninger and Gustave  Krafft,  the other formed by Frantz Lütke and Heinrich Backes, Auguste Brion and the prolific Aloys Walter in Strasbourg; Adolphe Sautier in Colmar and in his native Guebwiller and the house made by French Eudoxus Grégoriady in Colmar.


Characteristic of Art Nouveau architecture is that building designers (architects and masterbuilders) used to sign on the facade.
Estrasburg, 1 Sellénick, Franz Lütke & Heinrich Backes, Casa Johann Moeller, 1902/04

Estrasburg, 5 Sellénick, Joseph Müller & Richard Kuder, Palau Firal, 1899/1903


Estrasburg, 3 Sellénick, Franz Lütke & Heinrich Backes, Casa Johann Moeller, 1902/04

Guebwiller, 3 rue Saint-Antoine, Adolphe Sautier, Casa Dubich, 1912


diumenge, 1 de novembre del 2015

LAMBERT ESCALER - obres diverses

Aquest  mes publiquem algunes obres de l'escultor Lambert Escaler (Vilafranca del Penedès, 1874 - Barcelona, 1957), el qual va dissenyar bustos de dones (normalment en terracuita policromada), jardineres, gerros, xemeneies, escultures per a edificis, façanes de cines i teatres, llums, etc. 


Este mes publicamos algunas obras del escultor Lambert Escaler (Vilafranca del Penedès, 1874 - Barcelona, 1957), quien diseñó bustos de mujeres (normalmente en terracota policromada), jardineras, jarrones, chimeneas, esculturas para edificios, fachadas de cines y teatros, lámparas, etc.


This month we published some works of sculptor Lambert Escaler (Vilafranca del Penedès, 1874 - Barcelona, 1957), who designed busts of women (usually in polychrome terracotta), planters, vases, fireplaces, sculptures for buildings, facades of cinemas and theaters, lamps, etc.












(cedida per Jordi barceloneta)